El que queda quant se t’ha oblidat el que has après :
A vegades la realitat es més enrevessada que la ficció. Es tan increïble que no es creïble.
Fa un temps que vaig rebre una lliçó molt important, que recordaré tota la vida. Li estic agraït a qui me la va donar. Moltes gracies. Aquesta persona em dona mil voltes amb tot, no li arribo ni a la sola de les sabates.
“Un dia un company de cordada, va voler escalar una via ... Al preu que fos. Va pagar un preu molt alt. El preu de perdre un amic.”
Un cúmul de circumstancies desafortunades ... D’errors encadenats. Tot culpa meva. Em van portar una sensació de desànim, de frustració ... De no pogué fer-hi res.
Me sentit tant poca cosa ...
El temps o esborra tot ...
Les ferides que causa una espasa, es curen. Las ofenses que causen les paraules, perduren per sempre.
El bon company primer t’escolta ... El amic perdona.
Els que tenen l’anima buida ... Fan servir la seva intel•ligència, per satisfer el més pur egoisme. Tenen la raó absoluta. No accepten disculpes i paguen amb indiferència, rebuig, odi i venjança. Egoisme al límit.
No ha pogut ser ... Els que som de bona fe no tenim res a fer.
Acabat el joc, el Peó i la Reina van a parar al mateix lloc.
